És molt habitual en el món de l’entrenament parlar de fer sèries, però tothom ha de fer sèries? Aquesta pregunta en algun moment o altre tothom se l’ha fet, i primer de tot hem de tenir clar perquè entrenem, o dit d’una altra manera, quin és l’objectiu.

Com passa amb la majoria de coses a la vida, tot necessita un ordre, i temporitzar l’entrenament ens ajuda a saber què hem de fer i en quin moment ho hem de fer. La sistematització adequada d’aquesta organització i el contingut o mètode d’entrenament a utilitzar, està basat en el principi de l’entrenament (Billat, 2002). Un d’aquests principis és l’estímul efectiu, és a dir, realitzar un esforç prou intens per a desencadenar uns processos adaptatius. Aquest estímul ha de ser prou específic per aconseguir l’objectiu marcat en cada moment (Martin et al., 1991). Per tant, hem de tenir clar que perquè un estímul sigui efectiu, ha d’anar determinat pels paràmetres de l’esforç: Intensitat, duració, densitat, amplitud (repeticions) i freqüència. Tots aquests efectes en l’entrenament, constitueixen el principi bàsic de l’entrenament (Hüter-Becker et al., 2006).

Un cop entès aquest concepte, cada persona ha de fer la reflexió de quant temps disposa per entrenar, ja que no serà el mateix entrenar dos cops per setmana, que cada dia de la setmana. Possiblement, una persona que té dos dies per entrenar, amb el sol fet de sortir ja genera suficients estímuls per provocar uns beneficis, o si té com a objectiu mantenir-se en forma, segurament fent exercici a baixa intensitat una estona en té suficient (Billat, 2002). Amb tot això ens referim a la importància que té la utilització del principi de la progressió i la individualització de l’entrenament. La progressió ens marcarà la necessitat d’incrementar la carga de l’entrenament, ja sigui per l’edat de l’individu, el moment de la temporada o fins i tot la capacitat d’assimilar la càrrega (Matveiev, 1989). Pel que a la individualització, consisteix a adaptar l’entrenament a les característiques de cada subjecte, com pot ser quant temps fa que està entrenant, quant de temps disposa per entrenar, salut, constitució física, etc. Com molt bé diuen Delgado i cols. (1999), no tothom ha de fer el mateix, cada pla d’entrenament s’ha d’adaptar a la persona i no la persona adaptar-se al pla d’entrenament.

Com a resum de les diferents reflexions esmentades anteriorment, hem d’haver entès que les sèries només ens serviran si sabem perquè les estem fent, i quin és l’objectiu que volem assolir amb elles. D’aquí sorgirà la següent pregunta: Totes les sèries són iguals?

Referències bibliogràfiques:

Billat, V. (2002). Fisiología y metodología del entrenamiento. De la teoría a la práctica (Vol. 24). Editorial Paidotribo.

Delgado, M. y cols. (1999). Entrenamiento físico-deportivo y alimentación. De la infancia a la edad adulta. Barcelona. Paidotribo.

Hüter-Becker, A., Schewe, H., i Heipertz, W. (2006). Fisiología y teoría del entrenamiento. Editorial Paidotribo.

Martin, D., Carl, K., i Lehnertz, K. (1991). Handbuch Trainingslehre. Schorndorf.

Matviev, L.P.( 1989).La Periodización en el Entrenamiento Deportivo. Madrid. INEF.